​L'antic espai comunista català es difumina pel tema nacional

|


Carrillo con Solé Tura y miembros PSUC

Santiago Carrillo con Solé Tura y miembros de la dirección del PSUC


Al llarg de la història del PSUC la formació va sofrir diverses crisis internes i externes. Quan es va fundar en 1936 el seu principal objectiu va ser convertir-se en el primer partit de la classe obrera a Catalunya i superar a ERC com primera força del catalanisme.


Així els comunistes catalans, encara que lligats al PCE, sempre van aspirar a tenir un perfil propi com a organització. Com a millor mostra en la Tercera Internacional Espanya era l'únic país amb dues seccions oficials, PCE i PSUC, contravenint així el Komintern les seves pròpies normes estatutàries per a donar cabuda a aquesta especial situació.


Al llarg de la història la qüestió catalana ha generat múltiples crisis en aquest espai polític. Fins i tot quan va deixar d'aparèixer com a marca política, donant pas a ICV, en les eleccions després de la mort del dictador el problema apareixia i cada cert temps havia de ser gestionat.


Externament enfront del PCE (o IU) per a mantenir un perfil propi que com s'ha vist es desitjava des del mateix moment de la seva fundació. Internament a Catalunya per a competir enfront de forces purament nacionalistes que representaven un ideari (CDC i ERC també posteriorment en abandonar el federalisme) bastant allunyat del catalanisme popular que es defensava.


Paradoxalment la seva minimització o creixement durant els anys de democràcia va ser més producte dels seus conflictes interns per la crisi del comunisme i de l'esquerra en general que per la qüestió nacional. Fins i tot en episodis com l'enfrontament entre Anguita i Ribó, que va provocar una ruptura amb Madrid i va fer aparèixer en escena a EUiA com a entitat de referència d'IU, era més un tema de control de l'organització que una qüestió purament nacional o territorial.


Segons sembla en aquests últims anys tot això va canviar amb l'entrada del Procés en escena fa ja més de sis anys. La qüestió nacional després d'una mica més de vuit dècades d'història ha aconseguit derrocar els dos principals objectius d'aquest espai polític que més o menys havien sobreviscut al pas de les dècades envoltats de númerosos canvis en forma de ruptures, escissions, canvis de nom i reunificacions.


Les diverses formacions hereves d'aquell espai (Comuns, ICV, Podem, EUiA, PCC, etc) no tenen avui ja com a objectius primordials la representació de les classes treballadores i molt menys intentar el sorpasso enfront d'una ERC (o un PSC) que fa temps va aparcar el catalanisme per a abraçar un nacionalisme més semblant al de l'extinta CDC que al catalanisme popular tradicional.


Amb les candidatures presentades amb una clara vocació independentista (Asens o Pisarello) i els trànsfugues que han abraçat a ERC i el seu nou ideari reaccionari en un temps rècord sense despentinar-se (Nuet), queda clar que l'espai polític que un dia van fundar els comunistes catalans ha quedat totalment difuminat i ha estat enfonsat per pressions externes i per interessos (moltes vegades personals) interns. Els de Junqueras han fet olor sang i es volen cobrar la major part de la peça com més aviat millor.


Ara veurem si d'aquest naufragi que finalitzarà totalment quan acabin les pròximes eleccions generals, europees i municipals queda alguna cosa a flotació per a reconstruir o passa a ser rampinyat per tercers com la voraç ERC o un PSC que sempre va pescar alguna cosa en aquest riu ideològic que cada vegada té menys cabal.



   Dante Fachin i Front Republicà són avui més amenaça per a ERC que Asens